Un cop al menjador de casa, vaig classificar les fulles per colors i les vaig començar a fotografiar una per una amb una òptica macro i a contrallum, amb un flaix de mà, recuperant un invent que tinc fet d’un projecte anterior amb una garrafa d’aigua. La veritat és que em va portar tot el matí.

A la tarda comença la feina de revelat i encaixat de fotografies, però no vaig calcular bé, el que em pensava que em portaria 3 o 4 hores de feina, van ser més de 12, que vaig anar fent durant la setmana a estones.

El resultat és una fotocomposició de 289 fotografies amb una resolució final de més de 14000 punts.

No és més que una fulla

Davant de casa hi ha dos arbres. No m’hi havia fixat en tot l’any, de fet són els més petits del parc, al seu voltant en hi ha d’altres molt més alts que durant els darrers mesos de calor la seva ombra i les seves fulles no els deixaven veure des del balcó.

Ara que tots han començat a quedar-se despullats amb l’arribada de la tardor, els puc veure un al costat de l’altre. Amb les poques fulles que els queden, ja no arriben a tocar-se. Recorden quan era primavera i el mateix vent que ara els allunya, els ajudava a ballar amb les branques entrellaçades. Però ara brillen, més que mai, de fet són ara ells els que destaquen. Un és roig, sembla que tingui sang a les branques i treu el millor de si mateix perquè tothom el vegi, l’altre és groc, un groc que fa que el seu company destaqui, li dóna presència i contrasta realçant la seva bellesa.

Ja fa un temps que es miren sense poder entrellaçar les seves branques i esperen que arribi la primavera per poder tornar-se a abraçar.

A vegades caldria acceptar a contracor, que de tant en tant, s’hauria de legalitzar la nostàlgia.

A l’altre punta del món és primavera.